dimecres, 22 d’abril de 2015

UNA ABRAÇADA I EL MONSTRE TORNA A SER UN NEN

Després de la trista notícia que hem escoltat aquesta setmana, els companys/es del MRP del Garraf i de la Federació de Moviments de Catalunya han penjat el següent article:


Ricard Ayme­rich
mes­tre i psi­cò­leg
Movi­ment Edu­ca­tiu del Maresme



Això no és un conte per Sant Jordi. Això és fruit d'un dolor agut i deu­res per a quan ens haguem refet del dol i de l'impacte i esti­guem més serens.
Qui es podia pen­sar que un nen apa­rent­ment nor­mal entra­ria amb una ballesta i un mat­xet a la seva classe i actu­a­ria com un san­gui­nari per­so­natge de fic­ció, dels que tan negoci donen al crei­xent sec­tor dels vide­o­jocs i les sèries? Doncs sí, ja ho podem anar pen­sant.


Qui havia de dir que viu­ríem tan de prop un mal­son així? Doncs sí, ja ho podem anar dient.
Seria un dis­ba­rat fur­gar ara en les feri­des del més feble i comen­çar a empas­ti­far amb dosis de culpa tot el seu entorn adult, esco­lar, social i medi­à­tic; tot i que més d'un mitjà (m'hi jugo el que vul­gueu) ho farà pel denos­tat "dret a la infor­ma­ció" i – sobre­tot – per plei­te­sia a l'audi­èn­cia.

Algu­nes coses em que­den clares. El pri­mer invo­lun­tari heroi d'aquest trist epi­sodi és un mes­tre subs­ti­tut, que tre­ba­llava en unes con­di­ci­ons que no són pas les millors, que va actuar per res­pon­sa­bi­li­tat i per­què se'l neces­si­tava, com si por­tés vint anys en aquell cen­tre i com si aque­lla hagués de ser la seva des­ti­na­ció per a vint anys més. I només estava des­ti­nat allà per uns dies. Us sona? A mi, molt. Un cop més, les per­so­nes se sobre­po­sen a les misè­ries i fan més noble aquest dig­nís­sim ofici. Grà­cies, Abel (l'únic nom que goso citar), i des­cansa en pau amb el reco­nei­xe­ment dels teus com­panys d'ofici.

El segon heroi (a part dels anò­nims alum­nes que van sor­tir a defen­sar la inte­gri­tat de mes­tres i com­panys) és un altre mes­tre que redu­eix el menor agres­sor i, en lloc d'omplir-li el cos de bales com segu­ra­ment hau­rien fet en altres indrets, ben cone­guts, on la solu­ció ven­ja­tiva sem­bla que és l'únic con­sol pos­si­ble, l'abraça i fa pos­si­ble el mira­cle de la trans­for­ma­ció del mons­tre en – altre cop - el nen. Un nen pre­a­do­les­cent que, segu­ra­ment, és tan cul­pa­ble com víc­tima.

L'escola, i els mes­tres amb ella, està sola, molt sola davant d'algu­nes situ­a­ci­ons. No vull caure en el tòpic de la queixa per la queixa, però també en els cen­tres hi ha llis­tes d'espera. Per­què amb 25 matins al curs no n'hi ha prou per­què el des­bor­dat psi­co­pe­da­gog que tenen assig­nat els cen­tres pugui aten­dre tots els asses­so­ra­ments i ori­en­ta­ci­ons i acom­pa­nya­ments que es dema­nen des de l'escola. Hi ha llista d'espera per als ser­veis soci­als, per a més per­so­nal de suport, més hores de vet­lla­dor, per­so­nal d'inte­gra­ció social, per a l'accés a trac­ta­ments psi­co­lò­gics, per als suports externs als alum­nes i a les famí­lies. Hi ha llis­tes i calen­dari d'espera per a la neces­sà­ria coor­di­na­ció de tots els ser­veis i espe­ci­a­lis­tes que inter­ve­nen en els casos de més risc que es detec­ten a l'escola. I quan tot aquest suport extern tron­to­lla, el millor suport que tens és el dels teus com­panys, que no fallen mai.

I pre­gun­tes per a quan esti­guem més serens. Per què és tan fàcil (tan fàcil com un "clic") que un nen es cons­tru­eixi un entorn, una fic­ció i uns herois vio­lents tot sol? Què vol dir edu­car infants i ado­les­cents al 2015 com a mares, pares, com a mes­tres? Hem de can­viar alguna cosa? El que ha pas­sat és greu i excep­ci­o­nal. Pero, és més excep­ci­o­nal que greu? O bé és més greu que excep­ci­o­nal? Tenim feina.